Carlos Drummond de Andrade (1902 - 1987) fou un poeta, farmacèutic, contista i cronista brasiler, considerat per molts com el més influent poeta brasiler del segle XX.
Drummond fou un dels principals poetes de la segona generació del modernisme brasiler, per bé que la seva obra no es restringeix a formes i temàtiques de moviments específics.
Hem triat ensenyar aquí els seus tres poemes més coneguts.
QUADRILLA
El Josep amava la Teresa que amava el Ramon
que amava la Maria que amava el Joaquim que amava la Pepa
que no amava ningú.
El Josep se'n va anar als Estats Units, la Teresa al convent,
El Ramon es va morir d'un desastre, la Maria es va quedar per tia,
El Joaquín es va suïcidar i la Pepa es casà amb J. Sola i Farriols
que no havia entrat a la història.
Al mig del camí
Al mig del camí hi havia una pedra
hi havia una pedra al mig del camí
hi havia una pedra
al mig del camí hi havia una pedra.
Mai me n'oblidaré d'aquest esdeveniment
a la vida de les meves retines tan fatigades.
Mai oblidaré que al mig del camí
hi havia una pedra
hi havia una pedra al mig del camí
al mig del camí hi havia una pedra.
Josep
I ara, què, Josep?
La festa ha acabat,
el llum ja s'ha fos,
la gent s'ha dissolt,
la nit s'ha gelat,
I ara, què, Josep?
Josep, i ara, què?
tu que no tens nom,
que et burles dels altres,
tu que fas poesia,
i estimes, protestes?
I ara, què, Josep?
Estàs sense dona,
estàs sense text,
estàs sense estima,
beure ja no pots,
fumar ja no pots,
no pots escopir,
la nit s'ha gelat,
el dia no ha arribat,
tampoc el tramvia,
no ha arribat el riure,
tampoc la utopia
i tot s'ha acabat
i tot ha fugit
i tot s'ha florit,
I ara, què, Josep?
I ara, què, Josep?
El teu mot tan dolç,
el moment de febre,
la gola i el dejuni,
la sala de llibres,
la mina d'argent,
el teu tern de vidre,
el teu desgavell,
l'odi que tens - i ara?
Una clau a la mà,
vols obrir la porta,
però porta no hi ha;
vols morir al mar,
el mar s'ha assecat;
vols anar a Minas,
Minas, no n'hi ha més.
Josep, i ara, què?
Si tu protestessis,
si tu gemeguessis,
si tu toquessis
el vals vienès,
si tu t'adormisses,
si tu et fatiguessis,
i si tu morissis...
Però tu no et mors,
tu ets molt dur, Josep!
Sol a la foscor
igual que una bèstia,
sense teogonia,
sense paret nua
per tu recolzar-te,
sense cavall negre
que fugi al galop,
tu marxes, Josep!
Però, Josep, cap a on?
Català 
Português do Brasil