El cas de la palmeta

Machado de Assis

El Damiao va fugir del seminari a les onze del matí d’un divendres d’agost. No estic segur de l’any, però va ser abans del 1850. Pocs minuts després, es va aturar avergonyit; no havia previst l’efecte que produïa als ulls dels altres aquell seminarista que caminava espantat, poruc, fugitiu. Desconeixia els carrers, caminava i descaminava, per fi es va aturar. Cap a on aniria? Cap a casa, és clar que no; allà estava el pare que l’enviaria al seminari una altra vegada, després d’un càstig sever. No aconseguia decidir quin seria el punt de refugi, perquè la sortida havia estat prevista per a més tard; una circumstància fortuïta l’havia apressat. On aniria? Va pensar en el padrí, el Joao Carneiro, però el padrí era un babau sense voluntat pròpia, que tot sol no faria res d’útil. Va ser ell qui l'havia portat al seminari i qui l'havia presentat al rector:

—Li porto el gran home que algun dia ho serà —va dir al rector.

—Vingui, que vingui el gran home, i que també sigui humil i bo. La vertadera grandesa és senzilla. Noi...

Tal va ser l’entrada. Poc temps després, el noi va fugir del seminari. Ara el veiem al carrer, esglaiat, incert, sense encertar ni refugi ni consell; va recórrer de memòria les cases dels parents i dels amics, sense fixar-se en cap d’elles. De sobte, va exclamar:

—M’agafaré a la senyora Rita! Ella mana cridar el padrí, li diu que vol que me’n vagi del seminari... Potser així...

La senyora Rita era una vídua, amiga del Joao Carneiro. El Damiao tenia unes idees vagues d’aquesta situació i va tractar d’aprofitar-la. On vivia? Estava tan atordit que només al cap d’uns minuts va recordar on era la casa: a la plaça del Capim.

—Jesús, Maria, Josep! Què hi passa? —va exclamar la senyora Rita, seient al divan on estava reclinada.

El Damiao havia entrat feia poc, espaventat: tot just havia arribat davant de la casa i va veure passar un capellà; va empentar la porta que per sort no estava tancada amb clau ni tampoc amb balda. Després d’entrar, va aguaitar el capellà per la gelosia. Aquest no se’n va adonar i va continuar caminant.

—I ara, senyor Damiao, què passa? —va exclamar un cop més la mestressa de la casa, que només ara el va reconèixer—. Què ve a fer aquí?

El Damiao, tremolós i gairebé sense poder parlar, li va dir que no tingués por, que no era res; que ho explicaria tot.

—Descansi; i expliqui’s.

—De seguida; no he comès cap crim; però esperi.

La senyora Rita el mirava espantada, i totes les cries , de casa i de fora, assegudes al voltant de l’habitació, davant dels seus coixins de punta, totes elles van parar els boixets i les mans. La senyora Rita vivia sobretot d’ensenyar a fer punta, brodats a mà i amb bastidor. Mentre el noi feia un alè, va manar que les petites continuessin treballant, i es va quedar esperant. Finalment, el Damiao li ho va contar tot, el disgust que havia tingut al seminari; del cert que no podia ser un bon capellà; va parlar amb passió i li va demanar que el salvés.

—Com és això? Jo no puc fer-hi res.

—Sí que ho pot fer si vol.

—No —ella va replicar bo i brandant el cap—, jo no m’entremeto en assumptes de la teva família, que a penes conec; i el teu pare que diuen que no està per hòsties!

El Damiao es va veure perdut. Se li va agenollar als peus, li va besar les mans, desesperat.

—Si ho vol vostè, ho pot molt bé fer; li demano per l’amor de Déu, per caritat, per l’ànima del seu marit. Perquè jo em mataré si he de tornar-hi.

La senyora Rita, afalagada per les súpliques del noi, el va intentar adreçar cap a altres sentiments. La vida de capellà era santa i bonica, li va dir; a la llarga ja s’adonaria que val més vèncer l’aversió i un dia... No, res, mai! Replicava el Damiao, brandant el cap i besant-li les mans, i repetia que seria la seva mort. La senyora Rita va hesitar i al cap d’un moment li va preguntar per què no ho demanava al padrí.

—El meu padrí? És encara pitjor que el papà; no m’atén i dubto que no atengui ningú...

—No atén? —va interrompre la senyora Rita, tocada en el seu amor-propi—. Bah, ja t’ho mostraré jo si ell atén o no...

Va cridar un vailet esclau i li va ordenar que anés a casa del senyor Joao Carneiro a cridar-lo, ja i ja; i si no fos a casa, que preguntés on trobar-lo, i que corregués a dir-li que ella necessitava molt parlar-li immediatament.

—Apa, vailet.

El Damiao va sospirar fort i trist. Ella, per disfressar l’autoritat amb què havia donat aquelles ordres, va explicar al noi que el senyor Joao Carneiro havia estat amic del seu marit i que li havia aconseguit algunes cries per fer-los classe. Després, com que continués trist, recolzat a la porta, li va estirar el nas, bo i rient:

—Au, capellanet, descansa perquè tot sortirà bé.

La senyora Rita tenia quaranta anys en la partida de baptisme, i vint-i-set en els ulls. Tenia bona figura, era vivaç, amiga del riure; però, quan li convenia, furiosa com un diable. Va voler alegrar el noi i, malgrat la situació, això no li va costar gaire. Una estona després, tots dos reien, ella li contava acudits, i en demanava d’altres, els quals ell deia amb una gràcia singular. Un d’aquests, força còmic, que exigia ganyotes, va fer riure una de les cries de la senyora Rita que s’havia desatès del treball per escoltar el noi. La senyora Rita va agafar una palmeta que hi havia al peu del divan i la va amenaçar.

—Lucrècia, mira la palmeta!

La petita va abaixar el cap per parar el cop, però el cop no va venir. Era una advertència; si el treball no estigués acabat al vespre, la Lucrècia rebria el càstig de sempre. El Damiao va mirar la petita; era una negreta, escarransida, un fart de res, amb una cicatriu al front i una cremada a la mà esquerra. Tenia onze anys. El Damiao es va adonar que tossia, però cap endins, sordament, per no interrompre la conversa. Va tenir compassió de la negreta i va decidir a apadrinar-la si no aconseguís acabar el treball. La senyora Rita no li negaria el perdó... A més, ella havia rigut per trobar-lo divertit; la culpa era d’ell, si hi ha culpa en ser divertit.

Aleshores va arribar el Joao Carneiro. Va empal·lidir en veure allà el fillol, i va mirar la senyora Rita, que no va gastar temps amb preàmbuls. Li va dir que calia treure el noi del seminari, que ell no tenia vocació per a la vida eclesiàstica, i abans un capellà de menys que un capellà dolent. Aquí fora també es podia estimar i servir Nostre Senyor. El Joao Carneiro, estupefacte, no va trobar què replicar durant els primers minuts; a la fi, va obrir la boca i el va reprendre per venir a molestar persones estranyes, i tot seguit va afirmar que el castigaria.

—I ara, ni pensar-hi! —el va interrompre la senyora Rita—. Castigar per què? Ves, ves a parlar amb el teu compare.

—No garanteixo res, no crec que sigui possible...

—Ha de ser possible, t’ho garanteixo jo. Si ho vols — ella va continuar amb un cert to insinuant—, tot s’ha d’arreglar. Demani-li fermament, que ell cedirà. Au, senyor Joao Carneiro, el seu fillol no torna al seminari; li dic jo que no hi tornarà...

—Però, senyora...

—Au, au.

El Joao Carneiro ni s’animava a sortir, ni podia quedar-se. Estava entre dues forces oposades. Li importava un rave si el noi esdevingués capellà, advocat o metge, o qualsevol altra cosa, o fins i tot gandul, però el pitjor és que li encomanaven una lluita ingent amb els sentiments íntims del compare, sense saber si se’n sortiria; i, si no tingués èxit, vindria una altra lluita amb la senyora Rita, de qui l’última paraula era amenaçadora: “li dic jo que no hi tornarà”. Segur que hi hauria un escàndol. El Joao Carneiro estava amb la nineta esmaperduda, la parpella tremolosa, el pit panteixant. Els esguards que llançava a la senyora Rita eren de súplica, barrejats amb un raig tènue de censura. Per què no li demanava una altra cosa? Per què no li ordenava que anés a peu, sota pluja, a Tijuca, o a Jacarepaguà? Però justament persuadir el compare de canviar la carrera del fill... Coneixia bé el vell; era capaç de trencar-li un gerro al cap. Ah! Si el xicot caigués, de sobte, apoplèctic, mort! Era una solució cruel, d’acord, però definitiva.

—I, doncs? —insistia la senyora Rita.

Ell li va fer un gest amb la mà perquè esperés. S’acariciava la barba cercant un recurs. Déu del cel! Un decret del papa per dissoldre l’Església, o si més no, per extingir els seminaris, i tot acabaria bé. El Joao Carneiro tornaria cap a casa a jugar la canastra. Imagineu-vos que el barber de Napoleó fos l’encarregat de comandar la batalla d’Austerlitz... Tanmateix, l’Església continuava, els seminaris continuaven, el fillol continuava arrambat a la paret, ulls baixos esperant, sense solució apoplèctica.

—Au, au —va dir la senyora Rita, donant-li el capell i el bastó.

No hi havia remei. El barber va ficar la navalla en l’estoig, va embeinar l’espasa, i va sortir a la campanya. El Damiao va respirar; de cara enfora va romandre el mateix, ulls clavats a terra, capficat. La senyora Rita li va estirar el mentó.

—Ves, ves a sopar. Deixa la malenconia de banda.

—Vostè es creu que ell aconseguirà res?

—Ho aconseguirà tot —va respondre la senyora Rita, confiada en ella mateixa—. Apa, que la sopa s’està refredant.

Tanmateix, malgrat l’humor enjogassat d’ella i de l’esperit rialler propi, el Damiao va quedar menys alegre al sopar que a la primera part del dia. No es refiava del caràcter fluix del padrí. Tot i això, va sopar bé; i, cap al final, va tornar a les facècies del matí. A les postres, va sentir una remor de gent a la sala i va preguntar si venien a detenir-lo.

—Deuen ser les noies.

Es van aixecar i van passar a la sala d’estar. Les noies eren cinc veïnes que venien cada tarda a prendre el cafè amb la senyora Rita i s’hi quedaven fins a l’entrada de la nit.

Les deixebles, un cop acabat el seu sopar, van tornar als coixins de la feina. La senyora Rita dirigia totes aquestes noies, de casa i de fora. El xiu-xiu dels boixets i la xerradissa de les noies eren ecos tan mundans, tan aliens a la teologia i al llatí, que el xicot es va deixar portar per la remor i es va oblidar de la resta. Durant els primers minuts, encara hi va haver, per part de les veïnes, alguna timidesa, però va passar aviat. Una d’elles va cantar una cançoneta al so de la guitarra, puntejada per la senyora Rita, i la tarda va passar volant. Abans del final, la senyora Rita va demanar al Damiao que contés un cert acudit que li havia agradat molt. Era aquell que havia fet riure la Lucrècia.

—Vinga, senyor Damiao, no es faci pregar, perquè les noies se’n volen anar. A vosaltres us agradarà molt.

El Damiao no va tenir més remei que creure. Malgrat l’anunci i l’expectativa, que servien per reduir la sorpresa i l’efecte, l’acudit va acabar entre les rialles de les noies. El Damiao, content amb ell mateix, no es va oblidar de la Lucrècia i la va mirar per veure si també havia rigut. La va veure amb el cap ficat al coixí per concloure la tasca. No reia; o potser hauria rigut cap a dins, com tossia.

Les veïnes van sortir i la tarda es va fondre del tot. L’ànima del Damiao s’anava tornant lúgubre a mesura que la nit arribava. Què estava passant? Tot sovint, anava a sotjar per la gelosia, i tornava cada cop més desanimat. Ni ombra del padrí. Segurament, el pare el va fer callar, va manar cridar dos negres, va anar a la policia a demanar un guàrdia que vingués per atrapar-lo i portar-lo al seminari per força. El Damiao va preguntar a la senyora Rita si hi havia una sortida al fons de la casa; va córrer cap al pati i va calcular que podia saltar el mur. Encara va voler saber si hi hauria manera de fugir cap al carrer de la Vala, o si era millor parlar amb algun veí que pogués fer-li el favor d’acollir-lo. El pitjor era la sotana; si la senyora Rita pogués aconseguir-li un redingot, una casaca vella... La senyora Rita disposava justament d’una casaca, record o oblit, del Joao Carneiro.

—Tinc un redingot del meu difunt marit —li va dir rient—; però per què agafar tanta por? Tot s’arreglarà, descansa.

Per fi, al capvespre, va aparèixer l’esclau del padrí, amb una carta per a la senyora Rita. L’afer encara no estava arreglat; el pare es va enfuriar i volia trencar-ho tot; va bramar que no, de veres que l’entremaliat tornaria al seminari, o si no el tancaria a l’Aljube o al vaixell-presó. El Joao Carneiro va lluitar molt perquè el compare no prengués una decisió de seguida, que dormís de nit i que medités bé si convindria oferir a la religió un individu tan rebel i defectuós. Explicava a la carta que va parlar d’aquesta manera per guanyar la causa. No albirava que ja estigués guanyada, però l’endemà tornaria per veure l’home i insistir una altra vegada. Al final, va concloure dient que el noi se n’anés cap a casa.

El Damiao va acabar de llegir la carta i va mirar la senyora Rita. No tinc una altra taula de salvació, va pensar. Ella va manar venir un tinter de banya i al mig del full de la mateixa carta va escriure aquesta resposta: “Joanet, o tu salves el noi, o no ens veurem mai més”. Va cloure la carta amb lacre i la va donar a l’esclau perquè la portés a correcuita. Va tornar a reanimar el seminarista que estava un altre cop sota la consternació i la humilitat. Li va dir que es calmés, que ja se’n faria càrrec ella.

—Prou que sabran qui soc jo! No, no estic per bromes!

Era l’hora de recollir les tasques. La senyora Rita les va examinar; totes les deixebles les havien acabat. Solament la Lucrècia encara era al coixí, manejant els boixets, ja sense veure-hi. La senyora Rita se li va acostar i va veure que el treball no estava acabat. Es va posar furiosa i la va agafar per una orella.

—Ai! Mandrosa!

—Senyoreta! Senyoreta! Per l’amor de Déu! Mare de Déu, que esteu en el cel.

—Mandrosa! La Mare de Déu no empara les dropes!

La Lucrècia va fer un esforç, es va escapar de les mans de la senyora i va fugir cap a dins; la senyora li va anar al darrere i la va enxarpar.

——Vine aquí. .

—Senyora, perdoni’m! —tossia la negreta.

—No, no et perdono pas. On és la palmeta?

I van tornar a la sala, l’una agafada per l’orella, debatent-se, plorant i suplicant; l’altra dient que no, que la castigaria de debò.

—On és la palmeta?

La palmeta estava a la capçalera del canapè, a l’altre costat de la sala. La senyora Rita, com que no volia deixar anar la petita, va demanar al seminarista:

—Senyor Damiao, doni’m aquella palmeta, si us plau.

El Damiao va quedar glaçat de por... Moment cruel! Un núvol li va passar per davant dels ulls. Sí, s’havia jurat padrinejar la petita que, per culpa seva, havia endarrerit la tasca...

—Doni’m la palmeta, Senyor Damiao!

El Damiao va començar a caminar cap al canapè. Aleshores, la negreta li va demanar, per caritat, per la seva mare, pel seu pare, per Déu Nostre Senyor...

—Auxili, senyor meu!

La senyora Rita, amb la cara encesa i els ulls esbatanats, insistia per la palmeta, sense deixar anar la mà de la negreta que ara sofria un accés de tos. El Damiao es va sentir compungit; però ell necessitava tant sortir del seminari! Es va atansar al canapè, va agafar la palmeta i la va donar a la senyora Rita.

¹ Cria - fins al final del segle XIX, hi havia al Brasil la figura de la cria, que era una criatura d’una família pobre i que, per això, era criada per una altra família. Com a compensació, la cria l’ajudava en les feines de casa.

—————-X—————-

Machado de Assis és considerat per molts un dels més grans, si no el més gran nom de la literatura brasilera. Fou poeta, novel·lista, cronista, dramaturg, contista, fulletonista, periodista i crític literari. Va ser testimoni de l’abolició de l’esclavitud i dels canvis polítics al país, quan la República va substituir l’Imperi, a més dels canvis al món a finals del segle XIX i principis del XX, i fou un important comentarista i relator dels esdeveniments polítics i socials del seu temps.

Va nàixer a Morro do Livramento, mestís, d’una família pobra, a penes va estudiar a les escoles públiques i mai no va poder assistir a la universitat. Aficionat per la disbauxa i per la Cort, va lluitar per pujar socialment, aprofitant la superioritat intel·lectual i cultural de Rio de Janeiro, que aleshores era la capital brasilera. Per aquest motiu va assumir diversos càrrecs públics. Va obtenir notorietat precoç en diaris on va publicar els seus primers poemes i cròniques. A la maduresa, juntament amb companys íntims, va fundar i va ser el primer president de l'Acadèmia Brasilera de Lletres.

La seva extensa obra inclou deu novel·les, dos-cents contes, deu obres de teatre, cinc reculls de poemes i sonets, a més de sis-centes cròniques. Es considera que Machado de Assis és l'introductor del realisme al Brasil amb la publicació de Memórias Póstumas de Brás Cubas (1881). Aquesta novel·la, juntament amb Quincas Borba (1891), Dom Casmurro (1899), Esaú e Jacó (1904) i Memorial de Aires (1908), forma part de la segona i més important fase de l’escriptor, en la qual es fan notar trets de pessimisme i ironia, tot i que no hi ha una ruptura total amb les vestigis del Romanticisme.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Machado_de_Assis