Llegendes catalanes

Un minairó és un ésser fantàstic present en la mitologia dels Pirineus, des de Catalunya fins al País Basc. Els minairons neixen de l'herba menaironera, anomenada també herba de Sant Joan, ja que floreix i grana la nit del solstici d'estiu. Creix en coves de molta fondària, guardades per gegants i dracs, que només deixen passar al punt de la mitjanit de Sant Joan. Algunes versions indiquen que aquesta herba no és altra cosa que la falguera. No queda clar, però, si el minairó surt de la llavor o si ell mateix és la llavor.

Ara bé, no tot són flors i violes per als qui tenen la sort de posseir un canut de minairons, ja que la cosa no és tan fàcil, i aquestes criaturetes tan i tan treballadores i tan i tan conversadores poden convertir-se en un malson que fins i tot et pot costar la vida; per la qual cosa, més val no jugar-hi gaire i només obrir el canut quan s’està ben segur que els donarem feina o conversa. La cosa, m’han explicat, va més o menys així. Un cop s’ha destapat el canut, una riuada de minairons surt del recipient inquiets i amb ganes de feinejar i xerrar. Mentre van sortint van dient "Què direm què farem? Què direm què farem?" o bé "Què farem què direm?" i aquí és on es complica la situació; si a la tercera vegada que els minairons fan la pregunta no els has donat conversa o feina et fan la pell.

Diuen que qui té la sort d'aconseguir un canut de minairons i té prou seny per fer-lo servir té la vida resolta per sempre. Els envejosos expliquen que alguns hereus de cases fortes al Pirineu han tingut, en algun moment, un canut de minairons.

L'Home dels nassos és un personatge mitològic que té tants nassos com dies resten per acabar l'any. És una tradició viva a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. Però, només se'l pot veure el trenta-u de desembre, perquè en aquest dia ell té, com tothom, un sol nas. Per tant, podria ser qualsevol de nosaltres.

La mainada s'imagina un personatge estrafolari amb 365 nassos a la cara, sense pensar que el 31 de desembre restarà un sol dia per acabar l'any, i ell tindrà només un nas. Per arrodonir la befa, s'acostuma a dir als nens que adés l'havien vist passar per algun carrer proper, per tal que correguessin a veure si el podien trobar. També hi havia qui creia veure'l a les canonades de l'aigua i així ho feien saber a les criatures. Als vilatges es deia que apareixia a l'església i devorava la pica de l'aigua beneïda.

Aquesta tradició, malgrat el gran arrelament a la ciutat de Barcelona, és present en diverses poblacions catalanes, on sofreix petites variacions o localismes. En moltes d'aquestes poblacions actualment s'organitzen cercaviles amb un capgrós que representa l'Home dels nassos.