Uns braços

Machado de Assis

L’Inàcio es va estremir en sentir els crits del procurador, va agafar el plat que aquest li presentava i va tractar de menjar sota una tronada d’insults, gandul, desassenyat, estúpid, tocat del bolet.

—Té el cap a la lluna? Mai no escolta el que li dic! Ja ho diré al seu pare, per tal que li espolsi la mandra del cos amb una palmeta o un bastó; sí, encara pot rebre pallisses, no pensi pas que no. Estúpid, esbojarrat!

—Mira que a fora és el mateix que veus aquí, va continuar, girant-se cap a la senyora Severina, dona amb qui vivia maritalment feia anys—. S’equivoca amb els papers, confon les adreces, va a un notari en lloc d’un altre, no encerta els noms dels advocats. No hi ha remei! Dorm com un tronc. I al matí, és el que es veu; cal trencar-li els ossos per despertar-lo... No hi fa res, demà el despertaré a cops de mànec d’escombra.

La senyora Severina li va tocar el peu per demanar-li que parés. El Borges encara va bramar alguns improperis i va quedar en pau amb Déu i amb els homes.

No dic que es quedés en pau amb els nens perquè l’Inàcio no era exactament un nen. Tenia quinze anys fets i ben fets. Un cap inculte, però formós, ulls de xicot que somia, que endevina, que indaga, que vol saber-ho tot i al capdavall no sap res. Tot això ficat en un cos no pas sense gràcia, encara que mal vestit. El pare és barber a la Ciutat Nova i l’ha posat de passant, pixatinters, o que sigui el que sigui, del procurador Borges, amb l’esperança de veure’l als tribunals, perquè li sembla que els procuradors es guanyen molt bé la vida. Tot això succeïa al carrer de la Lapa, a la ciutat de Rio de Janeiro, el 1870.

Durant alguns minuts no se sentia res més que la dringadissa dels coberts i el soroll de la masticació. El Borges s’afartava d’enciam i de vedella; s’interrompia per puntuar la frase gastronòmica amb un glop de vi, i continuava callat.

L’Inàcio menjava a poc a poc, sense gosar aixecar els ulls del plat, ni per tornar-los a posar on havien estat quan el terrible Borges l’havia esbroncat. La veritat és que ara seria molt poc segur. Mai no ha posat els ulls en els braços de la senyora Severina sense oblidar-se de si mateix i de tot a l’entorn.

Ara bé, la culpa era d’ella, en primer lloc, pel fet de portar-los així, al descobert, tothora. Portava mànigues curtes en tots els vestits de casa, mig pam sota l’espatlla; d’allà endavant es podien veure. El fet és que eren bonics i rodanxons, en harmonia amb la mestressa, que era més aviat grossa que fina, i no perdien el color ni la tovor per viure exposats a l’aire; però és just dir que ella no els portava així per coqueteria, sinó perquè ja havia gastat tots els vestits amb mànigues llargues. Dreta, era força vistosa; caminant, tenia un balandreig graciós; ell, tanmateix, gairebé només la veia a taula, on, a més dels braços, amb prou feines podria mirar-li el pit. No es pot dir que fos maca, però tampoc era lletja. Cap adornament; el pentinat és senzill; va allisar els cabells i els va recollir i fixar al damunt del cap amb la pinta de tortuga heretada de sa mare. Al coll, un mocador fosc, a les orelles, res de res. Tot això als vint-i-set anys florits i ferms.

Van acabar de sopar. Quan va arribar el cafè, el Borges va treure quatre cigars de la bossa, els va comparar, els va estrènyer entre els dits, va triar un d’ells i va guardar els altres. Va encendre el cigar, va clavar els colzes sobre la taula i va parlar a la senyora Severina de trenta mil coses que no li interessaven gens ni gota al nostre Inàcio, però, mentre el procurador parlava, no l’esbroncava, i ell podia somiejar lliurement.

L’Inàcio va allargar el cafè tant com va poder. Entre un xarrup i un altre, allisava les estovalles, arrencava bocins imaginaris de la pell dels dits o passava els ulls pels quadres del menjador, que eren dos, un sant Pere i un sant Joan, records emportats de festes i emmarcats a casa. D’acord que utilitzés Sant Joan per dissimular, un sant que alegra les imaginacions catòliques d’una ment jove com la seva, però recórrer a l’auster Sant Pere ja és massa. L’única defensa del jove Inàcio és que no veia ni l’un ni l’altre; passejava els ulls pels quadres com si res. Veia només els braços de la senyora Severina, —fos perquè furtivament els mirava, fos perquè els tenia impresos a la memòria.

—Home, és que no acabes? —va etzibar de sobte el procurador.

No hi havia remei; l’Inàcio va beure l’última gota, ja freda, i es va retirar al dormitori, al darrere. Bo i entrant, va fer un gest d’enrabiada i desesperació i va anar a recolzar-se en una de les dues finestres que donaven al mar. Cinc minuts després, la vista de les aigües properes i de les muntanyes al lluny li restituïen el sentiment confús, vague, inquiet, que li feia mal i que li feia bé, allò que deu sentir la planta quan borrona la primera flor. Tenia ganes d’anar-se’n i de quedar-s’hi. Feia cinc setmanes que vivia a la casa i la vida era sempre la mateixa: sortir de matí amb el Borges, recórrer audiències i escrivanies duent papers per timbrar als escrivans i als oficials dels jutjats. Tornava al vespre, sopava i es recollia al dormitori, fins a l’hora del ressopó; menjava i se n’anava a dormir. El Borges no li donava llibertats dins la família, que es componia només de la senyora Severina. L’Inàcio no la veia més que tres cops al dia, als àpats. Cinc setmanes de solitud, de treball sense plaer, lluny de la mare i de les germanes; cinc setmanes de silenci, perquè tot just parlava una vegada o una altra al carrer; però, a casa, mai.

—Això rai! —Va pensar un dia.— Fujo d’aquí i no hi torno més.

No va marxar; se sentia atrapat i encadenat pels braços de la senyora Severina. Mai no havia vist uns de tan macos i tan frescos. L’educació que havia rebut no li permetia esguardar-los; sembla fins i tot que, al principi, apartava els ulls de vergonya. Els va anar mirant directament a poc a poc, es va adonar que no duien mànigues i, així, els va anar descobrint, mirant i estimant. Al cap de tres setmanes eren ells, en abstracte parlant, les seves tendes de repòs. Aguantava tota la feinada al carrer, tota la malenconia de la solitud i del silenci, tota la grolleria del patró, per l’única paga de veure, tres cops al dia, el famós parell de braços.

Aquell dia, mentre fosquejava i l’Inàcio s’estirava a l’hamaca (no hi havia cap altre llit), la senyora Severina, a l’habitació de davant, recapitulava l’episodi del sopar i, per primera vegada, va sospitar alguna cosa. Va rebutjar la idea tot seguit, un nen! Però hi ha idees que són de la família de les mosques tossudes: per més que les espolsem, hi tornen i s’hi posen. Nen? Tenia quinze anys; i ella es va adonar que entre el nas i la boca del noi hi havia un principi d’esbós de pèl moixí. Què hi ha d’estrany que comencés a estimar? I no era ella una dona guapa? Aquesta altra idea no va ser rebutjada, al contrari, va ser afalagada i besada. I es va recordar de les maneres del noi, dels oblits, dels descuits, i d’un incident més, i encara d’un altre; tot eren símptomes, i va concloure que sí.

—Què et passa? —li va dir el procurador, ajagut al canapè, després d’alguns minuts de pausa.
—No em passa res.
—Res? Sembla que tot dorm en aquesta casa! Espera! Espera!... que jo sé un bon remei per llevar la son als dormilegues...

I va continuar així, en el mateix to enfadat, disparant amenaces, però realment incapaç de complir-les, ja que era més aviat groller que dolent. La senyora l’interrompia dient-li que no, que era un engany, que no estava pas dormint, sinó que estava pensant en la comare Fortunata. No la visitaven des del Nadal passat; per què no anar-hi una d’aquelles nits? El Borges va retorquir que anava cansat, treballava com un negre, no estava per visites de xerrameca, i va bescantar la comare, va bescantar el compare, va bescantar el fillol, que no anava a l’escola i ja tenia deu anys! Ell, Borges, als deu anys ja sabia llegir, escriure i comptar, no gaire bé, a dir la veritat, però ho sabia. Deu anys! Tindrà un mal avenir: gandul, i amb el casquet de caserna. La caserna bé prou que l’ensenyarà!

La senyora Severina l’apaivagava amb excuses, la pobresa de la comare, la malastrugança del compare, d’una manera acariciadora, però amb por d’empipar-lo més encara. Ja s’havia fet de nit; ella va sentir el clic de l’encesa del fanal de gas del carrer, que acabaven d’encendre, i va veure la lluïssor a les finestres de la casa davant per davant. Al Borges, cansat del dia, ja que era realment un treballador de primera línia, se li van anar aclucant els ulls i agafant el son, i la va deixar sola a l’habitació, en la foscor, amb ella mateixa i amb la descoberta que acabava de fer.

Tot apuntava que era veritat; però aquesta veritat, un cop desfeta la impressió d’esbalaïment, li va portar una complicació moral que ella només va conèixer pels efectes, sense encertar-ne l’origen. No es podia comprendre ni avenir-se; va pensar a dir-li tot al procurador i ell que despatxés el mocós. Però què hi havia de concret? Aquí es va aturar. De veritat, no hi havia res més que suposició, coincidència i possiblement il·lusió. No, no, il·lusió no ho era pas. I aviat recollia els indicis vagues, les actituds del jovenet, l’encongiment, les distraccions, per rebutjar la idea d’estar enganyada. Al cap de poc (capciosa naturalesa humana!), en reflexionar que seria dolent acusar-lo sense fonament, va admetre que s’il·lusionava, amb l’única intenció d’observar-lo millor i esbrinar la realitat de les coses.

Aquella mateixa nit, la senyora Severina mirava de reüll les maneres de l’Inàcio; no va trobar res; l’estona del te era curta i el jovenet no treia els ulls de damunt de la tassa. L’endemà va poder observar-lo millor, i els dies següents, millor encara. Es va adonar que sí, que era estimada i temuda, amor adolescent i verge, que els lligams socials i un sentiment d’inferioritat retenien, cosa que impedia l’Inàcio d’acceptar-se. Ella va copsar que no s’havia de témer cap atreviment, i va concloure que el millor era no dir res al procurador, estalviant-li un disgust i un altre al pobre nen. Ja es persuadia que sí, que era nen, i va resoldre de tractar-lo tan secament com ho havia fet fins ara, o encara més. I així ho va fer; l’Inàcio va començar a sentir que ella desviava els ulls, o parlava asprament, gairebé tant com el mateix Borges. D’altres vegades, és cert que el to de veu sortia tou, i fins i tot tendre, molt tendre; i també la mirada generalment esquiva, que de tant vagarejar per altres parts, acabava per descansar al cap del jove; però tot això era breu.

—Sí que me’n vaig —repetia el noi al carrer, com als primers dies.

Arribava a casa i no se n’anava. Els braços de la senyora Severina li tancaven un parèntesi enmig del llarg i avorridor període de la vida que duia, i aquesta oració intercalada portava una idea original i profunda, inventada pel cel tot just per a ell. Es deixava estar i seguia el seu camí. Però, al capdavall, va haver de marxar, i per mai més; heus aquí el com i el perquè.

La senyora Severina el tractava amb benignitat feia alguns dies. La rudesa de la veu se n’havia anat i hi havia més que suavitat, hi havia sol·licitud i afecte. Un dia li recomanava que no agafés un cop d’aire, un altre que no begués aigua freda després del cafè calent, consells, records, avisos, atencions d’amiga i mare, que li llançaven a l’ànima encara més inquietud i confusió. Ell va arribar fins al punt de riure un dia a taula, cosa que no havia fet mai; i el procurador no el va maltractar d’aquesta vegada perquè era ell que contava un cas divertit i ningú no castiga ningú pels aplaudiments que rep. Fou aleshores que ella va veure que la boca del noiet, que, callada, era graciosa, no ho era menys quan reia.

L’agitació de l’Inàcio anava creixent, sense que ell pogués calmar-se ni entendre’s. No estava bé enlloc. Es despertava a la nit pensant en la senyora Severina. Al carrer, confonia les cantonades, errava les portes, molt més que abans, i no veia una dona, de lluny o de prop, sense que la senyora Severina li vingués a la memòria. En entrar al passadís de la casa, tornant de la feina, sentia sempre algun neguit, de vegades intens, quan topava amb ella al cim de l’escala, mirant per la reixa de fusta del cancell, com si hagués acudit per veure qui entrava.

Un diumenge, —ell no es va oblidar mai d’aquest diumenge, — era sol al dormitori, a la finestra, girat cap al mar, que li parlava el mateix llenguatge obscur i nou de la senyora Severina. Es divertia mirant les gavines, que feien grans voltes a l’aire, o planaven sobre l’aigua, o només voleiaven. Feia un dia boníssim. No era tan sols un diumenge cristià; era un immens diumenge universal.

L’Inàcio els passava tots al dormitori, o a la finestra, o rellegint un dels tres fulletons que havia portat, contes d’altres temps, comprats amb xavalles, sota el peristil de la plaça de la Cort. Eren les dues de la tarda. Estava cansat, havia dormit malament aquella nit després d’haver caminat molt al dia anterior; es va estirar a l’hamaca, va agafar un dels fulletons, La Princesa Magalona, i va començar a llegir-lo. Mai no va arribar a entendre per què totes les heroïnes d’aquestes velles històries tenien el mateix rostre i la mateixa silueta de la senyora Severina, però la veritat és que sí que ho tenien. Al cap de mitja hora, va deixar caure el fulletó i va posar els ulls a la paret, on, cinc minuts després, va veure la senyora dels seus somnis. El normal era que s’espantés; però no es va espantar. Per bé que amb les parpelles tancades, la va veure desprendre’s de la paret, parar, somriure i caminar cap a l’hamaca. Prou que era ella; eren, sí, els seus braços.

Certament, tanmateix, la senyora Severina no podia haver sortit de la paret, encara que hi hagués porta o escletxa, ja que era a la sala de davant escoltant els passos del procurador que baixava les escales. El va escoltar davallar; va anar a la finestra per veure’l sortir i només va tornar a la sala quan ell era ben lluny, de camí cap al carrer de les Margarides. Aleshores va entrar i va anar a seure al canapè. Semblava fora del normal, inquieta, gairebé folla; es va aixecar, va agafar el gerro que era damunt el bufet i el va deixar al mateix lloc; tot seguit va caminar fins a la porta, es va aturar i va tornar-hi, com si no sabés ben bé per què. Va seure cinc o deu minuts una vegada més. Tot d’una, va recordar que l’Inàcio no havia menjat gaire al dinar i tenia un aire abatut, i es va advertir que podia ser fins i tot que estigués molt malalt.

Va sortir de la sala, va travessar decididament el passadís i va anar fins al dormitori del noiet, on la porta era oberta de bat a bat. Ella es va aturar, va espiar, el va trobar a l’hamaca, dormint, amb un braç cap a fora i amb el fulletó caigut a terra. El cap li queia una mica cap al costat de la porta, deixant veure els ulls closos, els cabells rebels i un gran aire de somrís i de beatitud.

La senyora Severina va sentir bategar-li el cor amb força i va recular. Havia somiat amb ell a la nit; potser ell somiava amb ella. Des de la matinada que la figura del noiet se li passejava pel davant dels ulls com una temptació diabòlica. Va recular, després hi va tornar, el va mirar dos, tres, cinc minuts, o encara més. Sembla que el son donava a l’adolescència de l’Inàcio un aire més accentuat, gairebé femení, gairebé pueril, “Un nen!” es va dir, en aquella llengua sense paraules que tots portem amb nosaltres. I aquesta idea va apaivagar el neguit de la sang i va dissipar en part l’enterboliment dels sentits.

—Un nen!

I se’l va quedar mirant lentament, es va sadollar de mirar-lo, amb el cap inclinat, el braç caigut; però alhora que el trobava un nen, el trobava bonic, molt més bonic que quan despert, i una d’aquestes idees corregia o corrompria l’altra. De sobte es va estremir i va recular esglaiada: havia sentit un soroll a la vora, al quarto de planxar; va anar a veure, era un gat que havia fet caure un bol a terra. Tornant-hi pas a pas per espiar-lo, va veure que dormia fort. Tenia el son dur, el nen! La remor, que l’havia torbat, no el va fer ni tan sols canviar de posició. I ella va continuar veient-lo dormir, dormir i potser somiar.

I que no podem veure els somnis els uns dels altres! La senyora Severina s’hauria vist a si mateixa en la imaginació del noi; s’hauria vist davant de l’hamaca, somrient i parada; després inclinar-se, agafar-li les mans, portar-les al pit, plegant-li els braços, els famosos braços. L’Inàcio, enamorat d’ells, sentia les paraules d’ella, que eren belles, càlides, sobretot noves; o, almenys, pertanyien a algun idioma que ell no coneixia, si bé que l’entenia. Dues, tres i quatre vegades, la figura es dissipava, per tornar-hi de seguida, vinguda del mar o d’un altre lloc, entre gavines, o creuant el passadís amb tota la gràcia robusta que era capaç. I en tornar, s’inclinava, li agafava les mans una altra vegada, plegava els braços al pit i s’inclinava encara més, molt més, fins que va descloure els llavis i li va deixar un petó a la boca.

Aquí el somni va coincidir amb la realitat i els llavis es van unir en la imaginació i fora d’ella. La diferència és que la visió no va recular i la persona real, un cop havia acomplert el gest, va fugir fins a la porta, vexada i poruga. D’allà va passar a l’habitació de davant, atordida pel que havia fet, sense mirar res fixament. Parava l’orella, anant fins al final del passadís per intentar sentir alguna remor que li digués que ell s’havia despertat, i només després de molt temps, la por se’n va anar. A fe que el nen tenia el son dur; res li obria els ulls, ni els intents fracassats, ni els petons de veritat. Tanmateix, si la por se’n va anar, la vergonya va restar i va créixer. La senyora Severina no es creia que hagués pogut fer això; sembla que havia embolicat els seus desitjos amb la idea d’un nen enamorat, que allà es trobava, sense consciència ni imputació; i, meitat mare, meitat amiga, s’havia inclinat i li havia fet un petó. Sigui com sigui, estava confusa, irritada, enutjada amb ella, enutjada amb ell. La por que ell estigués fingint que dormia se li va apuntar a l’ànima i li va causar una esgarrifança.

Però la veritat és que ell encara va dormir molt i només es va despertar per sopar. Esvelt, va seure a taula. Per bé que va trobar la senyora Severina callada i severa i el procurador tan sec com els altres dies, ni la sequedat d’un, ni la severitat de l’altra li podien dissipar la visió plaent que encara portava amb ell, o esmorteir la sensació del petó. No es va adonar que la senyora Severina tenia un xal que li cobria els braços; se’n va adonar després, el dilluns, i el dimarts també, i fins al dissabte, que va ser el dia que el Borges li va dir que avisés el pare que no podia continuar amb ell; i no ho va dir enfadat perquè el va tractar relativament bé i encara li va dir a la sortida:

—Cerca’m si em necessites per a res.
—Sí, senyor. La senyora Severina...
—És al dormitori, amb un fort mal de cap. Vine demà o un altre dia per acomiadar-te.

L’Inàcio va sortir sense entendre res. Ni entenia l’acomiadament, ni el canvi complet de la Sra. Severina, ni el xal, ni res. Tot anava tan bé! Li parlava amb tanta amistat! Com és que, sobtadament... Tant va pensar que va acabar suposant alguna mirada indiscreta, algun descuit que la va ofendre; segur que ho devia ser; i per això la cara d’enutjada i el xal que li cobria els braços tan bonics... No importa; s’enduia el sabor del somni. I al llarg dels anys, en altres amors, més efectius i llargs, mai no va trobar cap sensació igual a la d’aquell diumenge, al carrer de la Lapa, quan tenia quinze anys. Ell mateix exclama de vegades, sense saber que s’equivoca:

"I va ser un somni! Un senzill somni!"

—————-X—————-

Machado de Assis és considerat per molts un dels més grans, si no el més gran nom de la literatura brasilera. Fou poeta, novel·lista, cronista, dramaturg, contista, fulletonista, periodista i crític literari. Va ser testimoni de l’abolició de l’esclavitud i dels canvis polítics al país, quan la República va substituir l’Imperi, a més dels canvis al món a finals del segle XIX i principis del XX, i fou un important comentarista i relator dels esdeveniments polítics i socials del seu temps.

Va nàixer a Morro do Livramento, mestís, d’una família pobra, a penes va estudiar a les escoles públiques i mai no va poder assistir a la universitat. Aficionat per la disbauxa i per la Cort, va lluitar per pujar socialment, aprofitant la superioritat intel·lectual i cultural de Rio de Janeiro, que aleshores era la capital brasilera. Per aquest motiu va assumir diversos càrrecs públics. Va obtenir notorietat precoç en diaris on va publicar els seus primers poemes i cròniques. A la maduresa, juntament amb companys íntims, va fundar i va ser el primer president de l'Acadèmia Brasilera de Lletres.

La seva extensa obra inclou deu novel·les, dos-cents contes, deu obres de teatre, cinc reculls de poemes i sonets, a més de sis-centes cròniques. Es considera que Machado de Assis és l'introductor del realisme al Brasil amb la publicació de Memórias Póstumas de Brás Cubas (1881). Aquesta novel·la, juntament amb Quincas Borba (1891), Dom Casmurro (1899), Esaú e Jacó (1904) i Memorial de Aires (1908), forma part de la segona i més important fase de l’escriptor, en la qual es fan notar trets de pessimisme i ironia, tot i que no hi ha una ruptura total amb les vestigis del Romanticisme.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Machado_de_Assis