La regió de Galícia, al nord de Portugal, va ser el bressol de l'idioma portuguès. Es va basar en el llatí vulgar, que va ser introduït a l'oest de la península Ibèrica fa aproximadament dos mil anys, portat per legionaris, colons i magistrats. La mescla del llatí vulgar amb les llengües natives dels celtes i fenicis va donar lloc al portuguès.
La llengua portuguesa es va escampar pel món als segles XV i XVI, quan Portugal va establir un imperi colonial i comercial que va comprendre el Brasil, Angola, Moçambic, Goa, Índia, Macau i Timor Oriental. Avui dia, gairebé 300 milions de persones empren la llengua de Camões.
Al Brasil, el portuguès va rebre la influència de la llengua tupi, que era la llengua parlada al litoral brasiler, i per això, hi va haver un fort contacte amb els invasors portuguesos. Més tard, els pobles africans, que van ser portats com a esclaus, incorporaren molts mots al lèxic brasiler, principalment pel que fa a la culinària, a la flora i a la fauna.
La influència africana va ser molt forta en la fonètica brasilera. Una herència d'aquest fet són les vocals, que són més obertes en el portuguès brasiler que en el lusità, la qual cosa facilita, fins i tot, la seva comprensió.
La pronúncia nasalitzada de les vocals, en mots com "mãe" i "pão", també té origen en les llengües africanes, on aquest recurs és força comú; a propòsit, aquesta nasalització és el so més difícil d'aprendre per als estrangers i és la manera més evident de saber si la persona és brasilera o no. L'entonació i el ritme de la parla brasilera també van ser emmotllats per les llengües africanes, i això la fa força musical i expressiva.
Hi ha algunes particularitats interessants quan comparem el català amb el portuguès. Les dues llengües empren la ce trencada. Paraules acabades en "dade" en portuguès, solen acabar en "tat" (bondade - bontat) (felicidade - felicitat) en català. El sufix "ão" generalment es transforma en "ió" en català (expressão - expressió). El català té moltes paraules que acaben en les consonants "t", "ç" i "d", la qual cosa és estranya per als parlants de portuguès, ja que no ho troben en el seu idioma. Fins i tot, tenen dificultat a l'hora de pronunciar el "t" mut al final del mot, i no aconsegueixen fer-ho sense que la seva llengua llisqui cap a alguna vocal, generalment la "e" o la "i".
D'entre molts, dos noms destaquen en la història de la literatura brasilera.
Castro Alves - "El poeta de la Llibertat" (1847 - 1871) es va avançar al seu temps. Defenia l'abolició de l'esclavitud i la justícia social. Una bona recomanació és conèixer el seu poema "O Navio Negreiro". Els vaixells negrers portaven les persones capturades a l'Àfrica per servir d'esclaus al Brasil. Els brasilers haurien d'avergonyir-se del fet que el Brasil va ser l'últim país de l'Amèrica a abolir l'esclavitud. Deixem aquí un vers de Castro Alves, que sintetitza la seva obra: "La plaça és del poble com el cel és del còndor".
Machado de Assis (1847 - 1871) és considerat per molts el més gran escriptor del Brasil. La seva obra va assolir el seu punt més alt a partir de 1860, quan va adoptar l'estil realista. Emprava estructures narratives no convencionals: recorria a múltiples narradors, narradors poc fiables i línies del temps no cronològiques; tot això creava una sensació d'ambigüitat i suposava un repte per a les convencions tradicionals a l'hora de explicar una història. Els llibres Memórias Póstumas de Brás Cubas, Quincas Borba i Dom Casmurro són obres mestres reconegudes internacionalment . Deixem aquí una frase del seu llibre Memórias Póstumas de Brás Cubas, que retrata la seva vena irònica: "Millor caure dels núvols que d'un tercer pis".
Català 
Português do Brasil